Ha arribat per fi el temps de viure

A.M. me escribió dos cartas de amor realmente preciosas. Más que eso: maravillosas. Cuando me abandonó, las tiré, como tiré tantas otras cosas, para no enloquecer de pena. Antes de hacerlo, sin embargo, copié los siguientes fragmentos de una de ellas en una libreta que todavía conservo:

(...) Que fantàstic ahir quan ens estimàvem fins a la matinada. Mirant els teus ulls, el món són els teus ulls. Ells m'ho diuen tot.

Jo sé que tu sents el mateix que jo, i que els dos ens emocionem i plorem de felicitat perquè el nostre amor és real i només passa un cop a la vida.

Àngel, "ha arribat per fi el temps de viure, ha arribat per fi el temps d'estimar".

Vivim i estimem-nos per damunt de tot (...). Hem de superar tots els obstacles. Sé que podem fer-ho, ja que tenim la força de l'amor, i això és el que canviarà el nostre destí (...).

(...) Ets tan tendre, amor meu. Tendre i dolç. I em dones tant d'amor que em fas tremolar.

Ja desitjo sentir la teva veu per telèfon aquesta nit i dir-te que t'estimo mil vegades. I demà ens veurem, amor meu, i ens donarem la ma amb molta força, i ens besarem fins a fer-nos mal als llavis (...). Aquest matí ha estat trist separar-nos, però ara ja sóc feliç perquè demà et veuré. Demà, amor meu. M'agradaria que aquesta nit acariciessis dolçament el teu cos i pensessis en mi, recordant com ahir era sobre el teu pit i t'estimava. Com vaig riure i plorar, ja ho saps, quan tu fas que jo sigui feliç (...).